Cinquanta ombres de Carreró
Cinquanta ombres de Carreró
El gat rodamón pelut que em va robar el cor… i el sopar.
(per Pussell Friskenhausen)
Quan em van dir que faria un reportatge sobre gats de carrer em vaig espantar. Tot just començava com a jove repawter i aquesta seria la meva primera feina de debò. Estava nerviós i molt conscient de la meva falta d’experiència. Escriure sobre rodamóns? De debò? Parlàvem de llençar-me directament a la caixa de cartró.
Tot i passar hores mirant per la finestra, el més semblant a un rodamón que havia vist mai era en Harry del costat, ficant el seu cul gras sota la tapa de les escombraries. Sempre anava brut —incapaç de netejar-se per culpa de la seva panxa penjant—, però no era pas un rodamón.
Jo tampoc no m’havia considerat mai un gat de carrer. Tenia casa càlida, menjar a dojo, un llit de pèl caríssim que ignorava per seure a la meva cadira, i aigua fresca al bol. Mai havia begut d’un clavegueram. Sí, sortia al jardí cada dia i feia la ronda del perímetre, però mai no havia posat les potes al carrer.
Quan em van enviar a la Pousada Carreró Tèrbol, no estava preparat. Tremolava per dins, tot i fer veure que estava tranquil. Els ulls de desenes de gats em miraven des de finestres, prestatges i mobles abandonats.
Llavors va aparèixer ell: un petit tabby brut, pudent com flors mortes en aigua estancada. Em va dir que es deia Kitson i que la història havia estat cancel·lada. Però jo ja no podia apartar la mirada. Els seus ulls d’ambre rovellat em van travessar l’ànima.
Vam parlar, vam discutir, i abans de saber-ho ens estàvem llepant les orelles i rodolant entre cartrons humits. Va ser desagradable i meravellós alhora. Em vaig enamorar d’aquell rodamón fastigós.
El vaig portar a casa meva. La meva humana ens va donar un bany (ell encara feia pudor després). Aquella nit vaig somiar un futur amb ell, amb gatets jugant al jardí.
Però l’endemà al matí, ell ja havia marxat. El seu bol buit, el meu també. El maleït m’havia robat el cor… i el sopar.
No l’he tornat a veure mai més. I si el torno a veure, l’esgarraparé amb les meves urpes perfectament manicures.